Aportacions i reflexions sobre el consentiment

9/9/24 Relatoria debat consentiment

En el marc de Novembre Feminista i, donada l’actual centralitat del debat sobre “el consentiment sexual” en relació amb les violències masclistes, un grup de treball organitza una trobada interna per abordar aquesta qüestió. Hi participen membres de l’espai i persones properes, amb l’objectiu de generar un espai de reflexió i construcció col·lectiva de pensament, partint de l’existència de postures diverses, de vegades discrepants, dins del mateix grup. Per això, es valora la necessitat de comptar amb suport extern per a la dinamització del debat, amb la finalitat de facilitar no només la conducció del mateix, sinó també de cuidar l’espai de confiança i respecte generat entre totes.

Ens podem fer un agraïment col·lectiu per la complicitat i la generositat demostrades durant el desenvolupament de la trobada. El grup motor, vol agrair el treball fet per la dinamització del debat i us comparteix aquesta relatoria com a retorn a la vostra participació.

Com a punt de partida es proposen un seguit de lectures[1] i unes preguntes de reflexió prèvia:

• El debat sobre el consentiment afirmatiu barreja diferents plans? És possible destriar aquests plans? És necessari fer un debat distingint-los? Ètic-filosòfic (desig, voluntat, normativització de la vida); conceptual (sexe/agressió); psicològic (apoderament/desempoderament, capacitat de posar límits); legal (diferenciació de fet punible o no punible)…
• Què aporta el consentiment afirmatiu en la lluita contra les violències sexuals? Juga algun paper en relació amb la credibilitat de les víctimes? Correm el risc de reduir la violència sexual al fet de si hi ha hagut consentiment o no?
• El consentiment afirmatiu és de per sí desempoderador, com afirmen les seves detractores, quan, en canvi, la capacitat de posar límits, de dir que no, sense sentir culpa, seria molt més empoderadora per a les dones?
• El consentiment afirmatiu implica necessàriament un sí explícit? Què significa, jurídicament, la frase “consentiment afirmatiu, en atenció a les circumstàncies”?
• Poden les dones dir que no en totes les circumstàncies i àmbits? Depèn únicament d’elles la capacitat de dir que no o també del context, de la persona que ha de rebre el no, etc.?
• El consentiment afirmatiu implica consentiment entusiasta? Estem parlant de voluntat o de desig, quan parlem de consentiment afirmatiu? S’està confonent gaudi, plaer i desig amb consentiment?
• Existeixen zones de grisos, generadores de malestar, que poden ser confoses com a violència, en no haver-se donat consentiment afirmatiu explícit, però que, de fons, no eren situacions que vulneraven la voluntat de la persona que les rebia?
• És perillós parlar de malestars quan ens trobem en l’àmbit de les violències sexuals? Pot això conduir a tornar a qüestionar les víctimes, posant en dubte les violències viscudes?
• Com enllaça tot això amb l’autodefensa feminista? Parlar de malestars condueix a qüestionar respostes col·lectives fora del marc de la llei, en considerar-les exagerades, estigmatitzadores o excessivament punitives?

La trobada s’inicia amb una breu síntesi d’alguns dels principals debats entorn al consentiment que tenim en aquest moment:

La qüestió del consentiment no és nova, de fet, ha estat central en parlar de violències sexuals perquè, d’alguna manera, sembla que el consentiment seria l’element que diferenciaria una agressió d’una relació sexual (tot i que també es podria aprofundir en aquest aspecte). Aleshores, què és nou? Potser el canvi de paradigma que suposa el pas del “no és no” al “només sí és sí” i que sembla haver generat força polèmica tant dins del propi moviment feminista com en la societat, en general.

Així, per exemple, hi ha una aproximació crítica feta des de la filosofia que considera que el consentiment afirmatiu porta el contractualisme, en la seva forma neoliberal, a l’àmbit de les relacions sexuals. Alhora, es critica que si estem partint d’unes relacions de gènere desiguals, no és possible, en el marc de les relacions heterosexuals, considerar el contracte sexual com a vàlid, en trobar-se en una relació de poder desigual les parts.

D’altra banda, hi ha qui afirma que el consentiment afirmatiu és una eina necessària en l’àmbit jurídic: en els judicis (i també socialment) sovint les víctimes han estat qüestionades pel fet de no haver expressat un no ferm i rotund, quan en moltes ocasions les circumstàncies no ho permetien. I per tant, el consentiment afirmatiu juga a favor d’aquestes dones que no han pogut expressar un no, juga a favor de la credibilitat de les víctimes i posa la càrrega de la responsabilitat en l’agressor.

També hi ha qui diu que el consentiment afirmatiu obre un nou paradigma sexual en què no s’ha de donar per suposat el que vol l’altra persona, sinó que s’ha d’explorar l’altre/a, escoltar l’altre/a: el consentiment afirmatiu implica educar en una sexualitat en què es posa en el centre la voluntat de l’altre, una educació que ha de contribuir a la lluita contra les violències sexuals.

D’altra banda, hi ha qui apunta al fet que el consentiment afirmatiu obliga a una comunicació explícita, que no és la comunicació més habitual en l’àmbit de la sexualitat. Es considera que la gent no necessàriament expressa obertament el que vol i el que no vol. També s’han assenyalat els possibles malentesos de comunicació atribuïbles a diferències culturals, que podrien conduir criminalitzar homes de certs orígens o cultures.

Així mateix, hi ha qui es demana si afirmatiu vol dir entusiasta? Quan estem dient consentiment afirmatiu vol dir que es va a una relació sexual amb entusiasme o simplement que s’hi està d’acord. A partir d’aquí, caldria demanar-se què recull la llei al respecte? Comptem amb una llei que deixa clar el consentiment afirmatiu es refereix a la voluntat i no al desig? O tenim una llei que deixa obert un dubte al respecte, no? Aquesta és una de les crítiques que s’ha fet a la llei del “sí és sí”, s’ha considerat que normativitza el desig i que, a més, exigeix que les dones tinguin clar quin és el seu desig. I aquí també hi ha qui assenyala que, de vegades, en relació amb el desig, les  dones mateixes no tenim molt clar què volem, que la sexualitat és exploració i que, per tant, de vegades no tenim ni un no ni un sí clar, sinó que el que tenim és un potser, un no ho sé, un provem. Això, es diu, pot conduir, de vegades, a situacions que poden resultar desagradables, que produeixen malestar, però que no necessàriament són violentes. Aquesta reflexió a l’hora porta a una altra reflexió: és perillós començar a parlar de malestars quan estàvem parlant de violències sexuals? Pot generar confusió, és a dir, ens pot portar de nou a treure credibilitat de les víctimes? A dir-los, ‘bé, potser no ha estat agradable, però estàs confonent violència amb malestar’?

En un altre pla, que és més el de la psicologia, hi ha qui diu que el no és més empoderador que el sí, que les dones hauríem de poder posar límits i dir no sense sentir-nos culpables. Hi ha qui afegeix que, a més a més, el sí posa tota la responsabilitat de la relació sexual (heterosexual) en les dones, perquè les obliga a saber què volen, a tenir clar el seu desig i a responsabilitzar-se de tot el que passa en una relació sexual. Per contra, hi ha qui es demana, en quins contextos es pot dir que no? Sempre es pot dir que no? Podem dir que no, per exemple, a una parella que no està disposada a rebre un no? Al nostre cap? Podem dir que no quan estem en una situació de risc?

Una altra pregunta a fer-se és si la qüestió del consentiment està acaparant tot el debat sobre la violència. Si hi ha consentiment, ja no hi ha violència? Hi ha situacions de violència en què s’ha donat consentiment?

En síntesi, semblaria que en el debat del consentiment es barregen qüestions i plans diversos, de l’àmbit de la sociologia, de la filosofia, de la psicologia, jurídics? Es possible destriar-los?

Reflexions prèvies

El consentiment afirmatiu: què aporta?

Desplaçament del subjecte qüestionat: ja no es qüestiona la víctima que ha de demostrar que es va resistir, sinó que és l’agressor qui ha de demostrar que no va agredir.El sí és sí sorgeix en un context de victimització de les dones en els processos judicials.En relació amb els i les menors, això vol dir també apuntar a la responsabilitat de l’adult.

Necessitat de context:  el procediment judicial exigeix context, això no ha canviat amb la modificació de la llei, la pràctica de prova en la investigació rau en analitzar tots els elements, els de l’agressor, els de la víctima o víctimes i el context. La qüestió és si aquest context s’analitza amb perspectiva de gènere. Es venia d’una trajectòria on només hi havia la violència i la intimidació com a elements que determinaven que allò fos una violació. La demanda de considerar un abús com una agressió no limitant-se als casos en què hi ha hagut una negativa explícita s’orienta a l’aplicació de la perspectiva de gènere: analitzar les estructures de poder que hi hagut en una situació de violència, les estructures de poder dels intervinents, però també del context. El principal canvi de la llei és el fet que no es pot presumir el consentiment, obligant a posar el focus, no en la negativa d’ella, sinó en els elements positius o en els elements que teixien el consentiment en la relació analitzada. Això implica una redistribució de responsabilitats.

Existeix el consentiment lliure, o sempre està viciat pel masclisme? Si creiem que el consentiment sempre està viciat, aleshores hauríem de defensar el “no és no”.

El “no és no” i el “només sí és sí” són eines. Les dones, com a subjectes actius, poden dir no o poden dir sí.

El sí és sí, més enllà de la lògica jurídica, pot ser una eina potent per ajudar a moltes dones a identificar violències sexuals, per exemple, violències sexuals quotidianes.  D’altra banda, el pensament jurídic, el que diu un/a jutge/essa impacta en les persones, d’alguna manera el sí és sí pot contribuir a que les dones puguin defensar “només faig el que jo vull fer”. Sabent que la llibertat completa no hi és mai, però és interessant saber que hi ha d’haver consentiment i que ha de ser continuat durant tota la relació.

El “només sí és sí” és una eina útil que tenim, que ens ha servit per fer pedagogia en educació sexual, per passar de la cultura de la violació, que no hem passat, a una cultura del consentiment, en què la dona també és un subjecte actiu.

El “no és no” és una eina molt potent, però no és possible en tots els contextos. En un context de coerció i violència, de vegades no és possible ni el sí ni el no.

Poder tenir desig i poder deixar-ne de tenir, en qualsevol moment, això aporta el no. El no defensa més la llibertat sexual de la dona.

El sí és sí és una eina empoderadora, no és el mateix “aturar” que dir “en tinc ganes, vull això”.

El propi consentiment havia estat incorporat per les dones com un no, una oposició: per això era tan perniciós el no, perquè molt poques podien dir que no, i menys encara se sentien avalades a reconèixer com a violència allò que havien viscut quan no havien tingut una conducta de rebuig activa del tipus que fos, físic, verbal o simbòlica.

Consentiment i desig

El treball sexual posa de manifest el debat entre consentiment i desig. Si considerem que els pactes entre persones adultes són vàlids llavors el treball sexual ja presenta un consentiment sense desig, es tracta de relacions que no obren la porta a la pràctica delictiva perquè hi ha un pacte entre persones adultes. Però també hi ha el feminisme que considera que el treball sexual és violència, que es tracta d’un vici del consentiment.

Hi ha una trampa si ens posem a parlar de consentiment i parlem de desig. Si volem parlar dels desitjos que tenim com a dones, tenint en compte que el desig de les dones està completament envaït per l’heteronorma, el que hem de fer és parlar de desig, parlar de sexualitat, però no parlar de violència. La violència sexual no té res a veure amb el marc íntim, és una expressió de poder, forma part de les estructures de poder.

De vegades en parlar de consentiment es parla de desig perquè hi havia desig en la relació, el que no hi havia era desig que hi hagués violència. És important destriar clarament les violències sexuals, per no utilitzar perversament la sexualitat, fer creure la víctima que és perversa.

Sembla que, de vegades, la crítica que el consentiment afirmatiu legisla sobre el desig, el que fa és confondre el consentiment afirmatiu amb el consentiment entusiasta.

El debat de voluntat i desig es barreja sovint amb el de consentiment perquè una de les coses que s’ha dit és que per poder afirmar el que vols, has de conèixer el que vols, i per tant, has de conèixer el teu desig.

És important parlar de voluntat i de consentiment, no barrejar amb desig. És perillós que en l’Estat la capacitat jutjar i determinar quins desitjos són vàlids i quins no. Quins desitjos no són vàlids? Tots els que queden fora de la norma. Correríem el risc d’una invalidació i d’una censura moral de diferents pràctiques que poden ser més o menys estandarditzades. Podríem deixar-nos fora el consentiment de les dones que tenen relacions sexual sense desig.

Centralitat de consentiment, definició de violències i moviment feminista

Àmbit judicial: molta centralitat en si hi ha hagut consentiment o no, potser s’hauria de parlar dels fets concrets que han passat i únicament en el consentiment.

Cal parlar de la complexitat del consentiment i completar, repensar, els lemes que fem servir.

Amb el lema «Hermana, yo sí te creo», que no ens estem carregant la presumpció d’innocència del sistema judicial. És un lema polític. És un lema reivindicatiu. Es poden tenir posicions diferents en plans diferents, que beuen de genealogies diferents. I també hi ha lemes que ens podem replantejar.

El lema “sí, yo te creo” no està en contradicció amb assenyalar que el sistema judicial no està funcionant, és la nostra responsabilitat també, des del moviment, assenyalar i fer lemes que d’alguna manera es puguin carregar el que no està funcionant.

La transformació social i la definició de violències, la podem deixar únicament al codi penal?

El “no és no” i el “només sí és sí” són eines, que probablement responen a l’evolució d’apostes col·lectives des del treball feminista. Com s’ha arribat al consentiment? Segurament hi ha tota una vessant teòrica, però n’hi ha una de pràctica (denúncies públiques, etc.). Hem arribat aquí col·lectivament amb pràctiques i apostes d’acció, no només després el debat teòric. Hem arribat aquí fruit d’un treball col·lectiu.

Són importants els marcs conceptuals que ens hem creat des del feminisme, més enllà del marc jurídic, per lluitar contra les violències. A qui deixem la definició de violència? La definició legal de violència és una, nosaltres ens hem d’empoderar i polititzar i reivindicar un concepte propi de violència.

El concepte de violència es basa únicament en si hi ha consentiment o en si no n’hi ha? O és el poder el tret definitori de la violència sexual? Potser ens hem centrat en el debat sobre consentir, què és consentir, és un tema afirmatiu, no afirmatiu, i, en canvi, hauríem de recuperar la trajectòria feminista en la definició de les violències sexuals.

Malestars, violències i punitivisme

Les dones no denuncien quan hi ha violència, perquè es presumeix que ara denunciaran “malestars”?

A partir de vivències personals, diverses participants expliquen com no s’han vist amb cor de denunciar violències sexuals viscudes: han recordat un viacrucis judicial previ, han pensat que no se les creuria, que no tenien manera de demostrar-ho, etc. Es verbalitza la necessitat de compartir aquestes violències, de parlar-ne molt, en entorns de confiança, per empoderar-se.

Tota la violència sexual ara són malestars i conflictes interpersonals: s’està donant una batalla cultural, una resignificació de termes. És evident que no tot és violència, que hi ha d’haver graduacions, perquè si no es banalitza el nucli de la violència, aquest és un debat interessant a tenir. Ens empoderem amb aquest concepte? En fem un de nou? com justifiquem la graduació de situacions, el malestar està vinculat a la subjectivitat de la persona damnificada, ens hem de regir sempre per la dimensió del seu malestar, o hem d’objectivitzar si és greu o no és greu, i fer una resposta política i comunitària en funció d’això? Estem deixant de definir tots aquests conceptes que estructuren les nostres respostes polítiques.

Hi ha una societat molt tendent al punitivisme. Quan hi ha un problema, això s’arregla amb noves lleis. Noves lleis que penalitzin. Si les lleis no funcionen, una altra llei que penalitzi més, encara. Cal una reflexió sobre tot això, i segurament en un àmbit més comunitari.

No és fàcil la qüestió de la justícia restaurativa. No hi ha una reflexió profunda sobre el mal que s’ha fet a la persona. S’assenyala el punitivisme del feminisme i no el punitivisme general de la societat, també de l’esquerra (tipificar delictes contra el medi ambient, delictes d’odi i altres demandes de penalització de determinats productes socials, per exemple). Al final, són les dones qui acaben pagant això.

La justícia hauria de ser reparadora i no ho és: per molt que castiguem, és que si no hi ha justícia reparadora, la violència continua.

De vegades no ens en sortim del debat del punitivisme o antipunitivisme perquè no tenim altres eines. Potser en la mesura que construïm altres eines, ho podem veure més clar. Les violències masclistes no poden estar definides només pel codi penal. No poden estar definides només pel que és un delicte: que no sigui un delicte no vol dir que no sigui una violència. A més, per exemple, fins al 2020, els serveis d’atenció estarien atenent un petit ventall de violències masclistes, si només s’haguessin regit per la definició legal de violència.

Ala anys 80, quan des de la criminologia crítica es va començar a parlar de l’antipunitivisme, es feia referència al sistema carcerari i al punitivisme de l’Estat, però, ara, des de certs àmbits, quan es parla d’antipunitivisme, s’està atacant a la resposta individual i col·lectiva a una violència viscuda?

Cal trencar el binomi punitiu/antipunitiu, perquè en qualsevol resposta davant d’una violència hi ha mesures o càstigs. Hem d’invalidar les eines que hem generat des de la base? Perquè llavors ens quedem sense un marc. El feminisme de base sempre ha estat al costat de l’autodefensa feminista: igual que el sistema penal construeix una feminitat que és una víctima perfecta, que has de demostrar ser una víctima perfecta, negar qualsevol resposta individual i col·lectiva també construeix feminitat, no donar capacitat a l’autodefensa feminista.

Estem posant el focus en l’antipunitivisme quan no s’ha resolt el problema de la impunitat. No ja la impunitat judicial, la impunitat social. No hi ha mecanismes, no hi ha una aposta col·lectiva en els diferents espais polítics per resoldre les estructures de poder que estan donant lloc a les violències. Això no vol dir que no haguem d’estar molt atentes i tenir la responsabilitat política que les eines de protecció que demanem no acabin perjudicant altres col·lectius.

Hi ha qui considera que en part sí és punitivista: es parla d’antipunitivisme i no del dany causat. Què passa amb el dany causat? Quan parlem de reparació, quan parlem de restauració, què passa amb el dany causat?

Comunitat, acció col·lectiva i autodefensa feminista

Abans, hi havia un lema “por encima de la ley”: aquest marc jurídic i aquest sistema judicial no ens han d’arreglar la vida. La llei és una eina, també, però és sobretot amb la lluita i amb la nostra experiència que podem combatre.

Davant d’un sistema judicial que no és reparador i que sovint és revictimitzant, el sí és sí ha sigut una eina del feminisme per donar respostes feministes: “aquí estem nosaltres, això que potser no pots denunciar perquè no tindràs proves, perquè no compliràs amb tots els rigors d’un procés judicial, sí que ho pots denunciar en un entorn feminista”; i sí que pot tenir una resposta feminista que sigui reparadora i restauradora, que al final potser és el que li haurien de demanar a la justícia, que fos restaurativa.

Moltes vegades, quan parlem de punitivisme, posem l’accent en la persona que ha exercit la violència. I no parlem de l’estructura que ha facilitat que aquesta persona exerceixi la violència. En l’àmbit laboral això sí que està clar: si un treballador exerceix violència sobre una treballadora i l’empresa no té mecanismes, l’empresa és responsable d’aquestes violències, juntament amb la persona que ha exercit la violència. Per què no parlem també d’aquestes estructures i les denunciem?

Estem deslegitimant totes les intervencions comunitàries que estem fent. Les úniques experiències que hi ha de justícia restaurativa amb una certa viabilitat, és quan hi ha col·lectius definits, que tenen una identitat, diguem-ne, pròpia o més o menys definida, i el col·lectiu té la capacitat i la voluntat de responsabilitzar-se d’un procés i que les mesures que són acordades són vinculants per a l’autoritat moral del grup, i no perquè hi ha un element extern, que és l’Estat, per imposar aquella mesura.

En moltes experiències col·lectives al llarg de tots aquests anys ens hem menjat la mateixa dinàmica una i una altra vegada, amb les dones defenestrades, els col·lectius feministes invalidats i l’etiqueta de punitivistes i castigadores i feminazis, etc.

Es posen exemples concrets de resposta feminista davant d’agressors sexuals (denúncia massatgista) que han estat limitades o aturades des de les institucions, per no interferir en el procés judicial, perquè no es pugui dir que han difamat, etc.

Està penetrant tota la cultura de la restauració i de més, sempre en reivindicar la reparació i que la reparació al centre, al marge dels processos judicials. Però quina cultura de responsabilitat col·lectiva està sostenint això?

Aplicació pràctica

Interrogants sobre com es gestionen agressions i s’aplica tota aquesta mirada restaurativa en diferents àmbits: educatiu, cultura, activista, etc.

També reflexió sobre les noves formes d’activisme, molt virtuals, i la desconnexió que potser es té amb aquestes.

Necessitat de revisar tot allò que s’ha anat fent davant les violències, els protocols, les respostes feministes, què ha servit i què no, com s’ha fet i com es podria haver fet.

                                                                        Barcelona  9 d’octubre 2024 (Ca la Dona) 

[1] Llibres:

El sentido de consentir, de Clara Serra; El buen sexo mañana, Katherine Angel.

Articles:

“El sentido de consentir”, entrevista a Clara Serra https://www.youtube.com/watch?v=e-MU2kjNNCA;

“Ens és útil ‘El sentido de consentir’ contra les violències sexuals? Resposta crítica i feminista als postulats sobre les violències sexuals proposats per la filosofia Clara Serra” https://www.elcritic.cat/opinio/nuria-alcaraz-coca-i-gemma-tadeo-lopez/ens-es-util-el-sentido-de-consentir-contra-les-violencies-sexuals-198573;

“La sospita del sí, Marina Pintor sobre el libro de  Clara Serra” https://elpais.com/quadern/2024-03-08/la-sospita-del-si.html.

Sentència:

Jurisprudencia Tribunal Supremo, Sala de lo Penal, PLENO Sentencia núm. 603/2024 Fecha de sentencia: 14/06/2024 Tipo de procedimiento: RECURSO CASACIÓN