Novembre Feminista convida a participar massivament a la manifestació del 25N
El cas de Gisèle Pelicot, la dona que va ser drogada pel seu marit durant més d’una dècada perquè més d’un centenar d’homes la violés, ha remogut el món sencer. “La vergonya ha de canviar de bàndol”, va dir en el judici. Les violències masclistes no són fets aïllats, sinó violències estructurals que formen part d’un sistema opressor. Enguany, sota el lema La vergonya i la por, per als agressors! Governs i estats, assumiu responsabilitats!, Novembre Feminista convoca a la ciutadania a participar de forma massiva a la manifestació central de Barcelona del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones i les Nenes. Es vol exigir l’erradicació de totes les formes de violència masclista, assenyalar els agressors que actuen de forma impune i pressionar les autoritats i els governs perquè prenguin mesures efectives. En parlem amb les portaveus de Novembre Feminista.
Quines són les principals reivindicacions per a la manifestació d’aquest 25 N?
Denunciem les violències contra les dones en tots els àmbits, tant les violències regulades legalment com les que es manifesten en altres espais de les nostres vides. La llista és interminable. En destaquem algunes de les que romanen en silenci, com les violències contra les dones grans, la manca de cura dignes, els abusos a les residències, les violències obstètriques, les exercides contra dones i identitats dissidents, les exercides contra les treballadores de la llar i les cures…
Volem posar de manifest, un cop més, que les violències no són casos aïllats sinó que formen part d’una estructura patriarcal interconnectada i que totes les dones les patim amb diferents intensitats. I que els governs i els estats han d’assumir les responsabilitats socials i polítiques per prevenir les violències masclistes i evitar que les agressions a les dones es reprodueixin; aquesta és la condició indispensable per erradicar les violències masclistes i restaurar la dignitat de les dones. Reivindiquem regular les plataformes digitals per acabar amb la misogínia i el poder dels influencers i youtubers d’extrema dreta que difonen les violències i la impunitat i reprodueixen els rols més reaccionaris. Les dones volem fer un front comú per enderrocar el sistema heteropatriarcal, capitalista, racista i colonial per a construir una societat on visquem amb llibertat, dignitat i sense violències masclistes.
Preveieu que sigui una manifestació massiva?
Esperem que sigui una manifestació massiva com les del últims anys. Des de 2018, l’any del #MeToo, les dones som conscients del poder que tenim per a transformar la realitat.
Tenint en compte que aquest 2024 a l’estat espanyol ja hi ha registrats 83 feminicidis, es parla poc de la violència masclista?
Es parla poc de violències masclistes, només es veu la punta de l’iceberg quan hi ha feminicidis o casos greus d’agressions físiques, però les violències que patim les dones travessen les nostres vides i són profundes i multi dimensionals: discriminacions laborals, prejudicis de gènere, violència econòmica i patrimonial, violència institucional, violència vicària, violència digital, etc. Les violències masclistes ordenen i estructuren la nostra societat, però socialment no es perceben com a tal. De fet, segons alguns estudis, les notícies que neguen les violències masclistes multipliquen el seu impacte a les xarxes socials, i el sensacionalisme i la justificació de les agressions tenen una cobertura superior a les notícies amb context i perspectiva de gènere.
Una part del lema d’aquest any és “Governs i estats, assumiu responsabilitats!”. Quines respostes s’està donant a la violència de gènere des de les administracions?
Les respostes són parcials i fragmentades, no hi ha respostes integrals amb recursos suficients per abordar la protecció, sensibilització, prevenció i recuperació de les dones. Hi ha hagut canvis positius en la normativa però no s’han creat tots els recursos necessaris per fer front a la diversitat de violències i atendre la diversitat de dones que la pateixen.
Quant a les violències sexuals, posar el consentiment al centre com ha fet la llei del “Només sí és sí” ha estat una fita important, i especialment establir el dret a la reparació com un dels eixos centrals, en tant que les violències sexuals s’entenen com una qüestió col·lectiva i no individual; i establir, com fa la llei, atenció mèdica i psicològica immediata i, a llarg termini, atenció a les necessitats econòmiques, laborals, d’habitatge i socials, assessorament i assistència jurídica, traducció i interpretació i assistència especialitzada en els casos de dones amb discapacitat i infants. Necessitem bones lleis però, per sobre de tot i pel seu compliment, cal que tots els operadors tinguin perspectiva de gènere i que les lleis vinguin acompanyades de dotació pressupostària.
Quines demandes feu a governs i estats?
Demanem polítiques públiques integrals, amb implicació de totes les administracions. Demanem derogar la llei d’estrangeria, prioritzar les necessitats de les persones afavorint la necessitat habitacional i el dret a una vida digna, en definitiva demanem que es governi a favor de les persones, a favor del dret a l’habitatge, de la sanitat pública i d’una educació pública de qualitat amb accent en l’educació afectiva sexual. El creixement de les dretes extremes a tot el món està posant en risc les conquestes de les dones. Es retallen drets i els avenços aconseguits estan retrocedint, a tall d’exemple citem el dret a l’avortament, els drets de les persones migrades i la desregulació de temes essencials per aconseguir una igualtat real. D’altra banda, cal que el sistema judicial i totes les administracions incorporin la perspectiva de gènere, la perspectiva de la infància i de l’adolescència, i la vessant antidiscriminatòria en totes les seves actuacions.
El manifest subratlla el cas de Gisèle Pelicot. Per què aquest?
El cas de Gisèle Pelicot ha evidenciat una violència sexual salvatge, una dona violada per gairebé 200 homes, tots ells homes “normals”. Homes que poden estar entre els nostres familiars, amics, coneguts i saludats, disposats a violar a una dona inconscient. És realment inquietant. La seva valentia amb el crit de “que la por i la vergonya canviïn de bàndol” ha estat inspiradora per les dones, enguany és el lema de moltes de les manifestacions del 25-N.
Les denúncies per violència masclista van pujar un 4,79% el segon semestre del 2024, segons l’Observatori de Violència Domèstica i de Gènere, i la tendència es manté a l’alça. Quina valoració en feu?
Les denúncies augmenten perquè les dones tenim més consciència dels nostres drets. Al nostre parer, l’increment real es produeix en violències digitals, i els altres tipus de violència afloren perquè les dones ja no volem estar en silenci. El patriarcat ens vol silencioses i obedients, i trencar els pactes de silenci ha estat un triomf del moviment feminista, tot i que les dones que denuncien paguen un preu mol alt perquè els serveis judicials acostumen a tenir prejudicis i revictimitzar les dones agredides.
Carlos Vermut, Íñigo Errejón, Saül Gordillo… cada cop apareixen més casos de perfils públics. De quina manera ajuda que hi hagi denúncies mediàtiques?
La rellevància pública del casos mediàtics ha contribuït a canviar el paradigma i l’imaginari col·lectiu sobre les violències sexuals. La masculinitat i el poder són un còctel explosiu per a les dones, parlem de violència política i institucional però també de violència cultural, periodística, empresarial, universitària, etc. El masclisme és estructural i els homes poderosos estan arreu. L’any passat el “S’ha acabat” va ser un crit a favor del consentiment, contra les violències sexuals i l’abús de poder, un crit per entendre que no es poden normalitzar determinades conductes. El moviment feminista ha aconseguit que aquests casos es puguin denunciar públicament, tot i que es mantingui el judici patriarcal contra les dones que denuncien, sigui una denúncia judicial o no. Acostuma a ser així: davant els avenços feministes, el patriarcat es resisteix i aquest n’és l’exemple més clar. Com diem al manifest, les dones agredides que no denuncien tenen els mateixos drets que les dones que sí ho fan. El que és realment important és trencar el silenci i donar suport a les dones violentades.
